La resposta de l'Amor al crit de Jesús a la creu:

"No tenguis por; jo he vençut la por. Qui es fia de mi, trobarà una font de vida en el desert . I entonarà un càntic nou: hi ha uns cels nous i una terra nova, quan Déu/Amor és tot en tots".

              "Tard vos he estimat, suprema bellesa, tan antiga i tan nova. Tard vos he estimat.
              Dintre de mi éreu, i jo em quedava fora.
              I fora us cercava.
              I en el meu desconhort, em llançava sobre la bellesa de les coses que Vós havíeu creat. I no us trobava.
              Éreu amb mi. Però jo no era amb Vós.
              Vos féreu topadís. 
              Em féreu arribar el vostre alè i jo el vaig poder alenar. Vencéreu la meva ceguesa. 
              I ara sospir per vós.
              Vos vaig tastar.
              I ara visc afamegat de vós i assedegat de vós. 
              Vós m’heu tocat i jo em sent encès de la vostra pau. 
            

(Agustí d’Hipona 354-430)

Dia del silenci. Que pot ser esglai. O pot temps callat que fa intensa la múysica de l'Amor més fort que la Mort.

Maria, al peu de la creu, amb el seu fill als braços, inicia el càntic que canten tantes mares, tants pares, de tants fills, tants amics/amigues que no han pogut donar la última besada a qui marxava cap a l'altra vorera del riu. Silenci. Esglai. Temps callat. Temps del dolor. És el temps de l'amor crucificat.

Demà, un vi nou omplirà la gerra que una mala fada ha buidat. És la nostra esperança. Però serà demà.

Avui és el dia de la fosca i de l'esglai:

"Pare, per què m'heu abandonat?".

Però, immediatament: "Pare, en les vostres mans jo confiï el meu darrer alè".

Déu. Algú a qui un dia negre hom li mataren un fill.

Inici del final: un gest d'amistat amb els deixebles, Jesús els convida a sopar. Per dir-los coses que li surten de molt endins del cor. I que es poden resumir en una: passi el que passi, jo vos estim!

            "Veniu amb mi.
              No vos convid a quedar-vos a la Creu. No.
              Ni a la Tomba. Tampoc:
              Per Buida que sigui, sempre serà la casa de la mort.
              Vos convid a venir amb mi.
              Per descobrir
              plegats
              el jardí on és inesgotable la Vida,
              on l’ànima de la vida és viva
              en la rosa,
              en el rossinyol,
              en la font.
              Vos vull mostrar,
              plegats,
              el nom de la vida: Amor."
          

La vida: una garba d'oportunitats per al Bé-en-el-Mal:
Una al·lota hebrea i un jove musulmà s'enamoren: una de les poques proves que resten de que encara hi ha un futur per a la humanitat. No esperen que els sigui fàcil. Creuen en el seu amor. Com Jesús: sense límits.

            Hi ha una immensa bassa de sang que ens separa
            Déu meu! Qui l’ha poguda vessar?
            Tant li val: és sang inútil!
            Però jo sé que l’amor,
            Si tu obris els teus braços, 
            Si tu els obris per a mi, 
            Tindrà la força de tornar-li la vida i eixugar-la.
            Vine, per favor, vine. No tardis.
            

(Mario Luzi: Poemes)

El Mal: mentre discutim sobre el Mal, lluitem contra el Mal; aprofitem totes les ocasions per vèncer les nostres tendències al Mal; aprenguem el valor de les coses petites. Recorda: l'amor s'alimenta del detall.

Fill meu/filla meva: jo vinc a tu en les coses més petites; en els detalls més humils. Cada un dels teus gests, pot esdevenir l’expressió de l’Amor sense límits. Rentes un plat. L’eixugues. Fes d’això un acte d’amor envers tots aquells que ham menjat en aquest plat, envers tots aquells que hi menjaran. Una dona surt de ca seva. Va a estendre la bugada a la corda perquè s’eixugui. Aquest ràpid gest de servei, no et recorda res? Aquests dos braços, estesos un instant, no et fan pensar en dos altres braços que van ser estesos sobre una Fusta sagrada? Tot esdevé sagrat, si el teu amor ho transfigura. L’Amor està entremig de nosaltres com aquell que serveix.

(Amor sense límits, d’Un monjo d’Orient).

Pòrtic de la setmana santa. Acompanyam Jesús. Amb Ell i amb tants que enguany pateixen com Ell. Misteriosament, però ben real:

“Confés que no tenc cap argument per convèncer a través de la raó quan vull parlar del mal. La fe transcendeix la raó. Tot el que puc aconsellar és no pretendre l’impossible, no puc justificar l’existència del mal per cap mètode racional. Som prou humil com per reconèixer el mal com a tal. I dic que Déu és pacient en el sofriment precisament perquè existeix el mal. També sé que no coneixeré mai Déu si no lluit contra el mal, encara que em costi la vida. Ho crec fermament amb la meva pròpia humilitat i amb la meva limitada experiència. Com més lluit contra el mal, més a prop em sent de Déu. Jo preg amb Newmann: Guia’m, oh llum amable a través de la fosca; mostra’m el camí; la nit és negra i jo som lluny de ca; mostra’m el camí; guarda els meus peus, jo no deman veure el paissatge llunyà; en tenc prou amb una passa” .

Així pensava M Gandhi. Així iniciam nosaltres el camí amb Jesús cap a la Tomba Buida. No cercam explicacions; cercam compartir un amor.

En aquests dies, nosaltres, els cristians, acompanyam Jesús en les últimes hores de la seva caminada vers la creu. Feim nostres els seus sentiments.

Ens identificam amb la seva por, amb la seva angoixa, amb els seus patiments: "Va caure a terra, i pregava: Pare, passi de mi aquest mal glop". Quina sort, tenir un Déu que sap allò que significa estar deprimit!

Deia J Lacan, no gens "beato" per cert: per arribar a ser persona, calen tres actituds de fons: vigilar, esperar, pregar.

Perquè som caminants, peregrins, mai acabats de fer del tot. Idò: ja ho saps.

Avui, per començar aquest mes, un regal: una frase de Ramon Llull, sense més comentari.

Fes-la rodolar per la teva ment. Fins que arribi al teu cor. Desprès... escolta els teus sentiments...

Digué l’Amic a l’Amat: tu que omples el sol de resplendor, omple el meu cor d’amor.
Respongué l’Amat: si no estàs ple el teu cor d’amor, no estarien els teus ulls en plor ni tu hauries vingut en aquest lloc, a veure ton amador.

He pensat que avui t'aniria bé llegir aquest text. En el temps de l'alarma, recordar el valor de les petites coses, és una bona mesura contra el virus:

"Fill meu/filla meva: jo vinc a tu en les coses més petites; en els detalls més humils. Cada un dels teus gests, pot esdevenir l’expressió de l’Amor sense límits. Rentes un plat. L’eixugues.
Fes d’això un acte d’amor envers tots aquells que ham menjat en aquest plat, envers tots aquells que hi menjaran.

Aquest ràpid gest de servei, no et recorda res? Aquests dos braços, estesos un instant, no et fan pensar en dos altres braços que van ser estesos sobre una Fusta sagrada?
Tot esdevé sagrat, si el teu amor ho transfigura. L’Amor està entremig de nosaltres com aquell que serveix". Tot esdevé sagrat, si el teu amor ho transfigura. L’Amor està entremig de nosaltres com aquell que serveix".

Et pos avui al davant d’una pregària realment radical: la trobaren en la butxaca del pijama d'un gasejat al camp de concentració. Llegi-la amb atenció. T'agradarà; n'estic segur:

            “Senyor: quan vindreu amb la vostra glòria, 
            no us recordeu només dels homes de bona voluntat. 
            Recordau-vos també dels homes de mala voluntat. 
            No us recordeu llavors de les seves crueltats, 
            de les seves crueltats excessives, de les seves violències. 
            Recordau-vos dels fruits que ens han portat a causa de la paciència dels uns, 
            del coratge dels altres; de la companyonia, de la humilitat, 
            de la grandesa d’ànima, de la fidelitat que han despertat en nosaltres. 
            I feu, Senyor, que els fruits que nosaltres hem produït siguin un dia la seva redempció”.
            Sincerament: no t’agradaria saber pregar, en el temps de la ira, 
            com prega aquest jueu, des del seu desconhort?
            
            

Què ho es de mal de fer veure el Déu-Amor en el temps de l'alarma! I malgrat tot, la primera feina del creient és continuar buscant-lo.

"Perdre la fe després d'Auschwitz -va escriure un rabí jueu després de la segona guerra mundial- és donar la raó a Hitler. És acabar la feina que ell no va acabar.

Parla dels teus dubtes, de la teva ràbia, de la teva incomprensió amb el teu Déu. No pots fer millor pregària en els dies de la ira.

Com dus aquesta temporada de reclusió? Ja comença a ser llarga. I no en veim la fi, que és pitjor! Però mira què et dic: cada temps té el seu secret.

I tal vegada el secret d'aquest temps nostre sigui, entre molts d'altres, recordar això: "conversió" vol dir "canvi de mentalitat". O sias, entre nosasltres: aprendre a veure les velles coses de sempre (tot allò que fins ara trobàvem tan natural, tan normal... i ara no hi són!) amb els ulls fondos de l'Amor.

No és gens difícil. Basta que escoltis el teu coret. I el deixis parlar. El temps d'ara: temps per aprendre a escoltar el cor.

Com actua Déu en la història? Com es fa present en els dies de l'alarma nostra? Suprimint-ne les causes? Malauradament, no. Nosaltres ho faríem així. Però Ell no: per això es diferent de nosaltres, gràcies a Déu!

Ell actua en el cor de les persones per moure-les al do de la vida per amor; a respondre amb professionalitat en l'hora de la desgràcia; a trobar el gest eficaç de l'amor en cada situació concreta, sobre tot quan més manca l'amor.

Tenguis el coratge de cercar Déu en el temps de la ira.

He sentit per la radio el testimoni d'una al·lota que contava no haver pogut acompanyar la seva àvia estimada en els seus últims moments. Que l'havien enterrada sense la presència dels seus... una horrorosa tragèdia que aquests dies es repeteix i es repeteix...

Només vull dir una cosa: aquestes persones, les vives, les que queden amb el seu dolor sense resposta, no estan soles. Les duc molt endins del cor.

Prec cada dia per elles: una forma de fraternitat. Al cap i a la fi, crec que és més dolorosa la mort dels qui estimam que la nostra mateixa mort. Contau amb mi i amb milers de persones que senten com a seu el vostre dolor. I gràcies per fer-ho.

Avui et regal una pregària. La seva gràcia és que la va escriure un senyor, Tomàs More, antic Canceller del Regne d'Anglaterra, mentre es trobava a la presó esperant que li tallessin el cap:

              Donau-me, Senyor, una bona digestió
              I, no cal dir-ho, alguna cosa per digerir.
              Donau-me la salut del cos,
              I el bon humor que em cal per mantenir-la.
              Donau-me una ànima sana, Senyor,
              Que tengui sempre davant dels ulls
              Allò que és pur i que és bo,
              Perquè no s’escandalitzi enfront del mal,
              Ans trobi la forma de posar-li remei.
              Donau-me una ànima, Senyor, que no conegui l’avorriment,
              Ni el remugueig,  ni la queixa fàcil.
              I no em deixeu prendre gaire seriosament
              Aquesta cosa que es fica pertot
              I que anomenam el JO.
              Donau-me, Senyor, el sentit de l’humor:
              Feis-me capaç de riure d’un bon acudit!
              Perquè sàpiga treure un poc d’alegria de la vida
              I la pugui compartir amb els qui m’envolten.”
            
            

Dies d'avorriment, si no anam vius. Per què no proves de fer deu minuts cada dia de meditació?

Et propos un mètode: tanca els ulls; controla la respiració, fins que vegis que torna tranquil·la, pausada i repeteix una i una altra vegada sense presses, al ritme del teu alenar: "Gràcies!".

A veure que et passa. I si et passa alguna cosa, apunta-ho al teu quadren. Mes tard ho tornarà llegir amb gust.

"No tinguis por; només confia". Ho diu Jesús a aquell pare que li ha vingut a implorar la vida de la seva filleta que s'està morint.

"Només confia". Confia en mi diu Jesús. Que vull la teva felicitat.

I que et convid a confiar en tu mateix, en els qui t'estimen, en els qui estimes, en els metges, en la societat civil... confiar es mostra treballant per la felicitat dels altres.

També enguany, a pesar de tot, feim la festa de Sant Josep. I també celebram el dia del pare.

Importància de les coses que feim sense donar-los massa importància. L'amor s'alimenta dels detalls.

En anar avui a dormir, pregunta't quant de detalls has tingut amb aquells/aquelles que comparteixen el teu confinament.

"Amor és mar tribulada d'ones i vents; que no té port ni ribatge". Ho diu Mestre Ramon Llull.

Efectivament: estimar és sofrir. Fes avui la llista de les persones per les quals pateixes aquests dies. Et sorprendrà.

És el teu tresor. La seva llargària dona la mida del teu amor real. Enhorabona!

Amor confinat? No! A més límits, més amor sense límits.

"Pare, per què m'heu abandonat?

"Per què m'heu abandonat? és l'anàlisi de la realitat; passa massa sovint això de saber-se abandonat.

"Pare" és el miracle. La sort. Gens fàcil.

Prova de repetir avui aquesta frase: Pare, per què m'heu abandonat?

Si no et passa res, no t'apuris; és lo normal. Si passa alguna cosa, (ràbia, incomprensió, silenci, sensació de parlar en el buit; o: pregunta, consol, identificació amb el Crist confinat...) agafa el teu quadern i escriu-ho.