La Pasqua y la pandèmia

 

Gabriel Amengual

 

Diverses circumstàncies poden fer que tota la Setmana Santa i la festa de Pasqua ens hagin semblat un poc estranyes: una celebració sense les seves expressions més típiques i pròpies, les processons, les celebracions amb els temples plens de feels, etc. I, malgrat tot, possiblement sigui una de les ocasions en què les podem sentir més properes, tant la Setmana Santa com la Pasqua. En elles s'hi fa ben present el sofriment humà juntament amb el de Crist. Enguany tots hem compartit una mica el seu dolor, el confinament, el no saber com anirà tot això, com conclourà, el veure'ns en una situació que no dominam ni podem preveure; i a molts encara els afecta molt més: els malalts, el moribunds, els morts, els seus familiars, el personal sanitari, el servei d'ordre públic, els sense feina, etc. També això és compartir la Setmana Santa, el dolor de Crist: pres en mans del poder i conduit a farses de judici, menyspreat, insultat, maltractat, torturat i finalment executat de manera despietada.

Un primer efecte dels misteris que celebrem és que no ens podem sentir sols, ans al contrari, ben acompanyats. La companyia és ver que no lleva el mal, però el fa més suportable, més lleuger. Repetides vegades els salms ens diuen que Déu és a prop dels afligits, fa costat als que sofreixen. Jesús sentí la mort del seu amic Llàtzer i el plorà; això no és quelcom del passat, sinó que Jesús sent el nostre dolor i el comparteix i ens dóna ànims i consol. L'amabilitat de la companyia ablaneix la duresa del dolor.

En aquest cas aconsegueix també una altra cosa no menys important: ens situa en un horitzó d'esperança. Ens allarga la vista més enllà dels moments terribles i obscurs del dolor, situant-lo en una línia de sentit. No és que la Pasqua ens digui "tot anirà bé", "tot acabarà bé". La vida de Jesús acabà amb una mort terrible i ignominiosa, no acabà bé, no tingué un final feliç. I, malgrat tot, la va viure amb confiança amb Déu, sostingut per l'amor del Pare i una confiança filial indestructible. Ens mostra, per tant, que en tot moment estam en mans del Pare. I això sí que ens porta a creure que en darrer terme tot acabarà bé, encara que sigui en un final que no ens estalvia la mort. Aquesta fe pot donar un color diferent al camí mateix que ens porta a tal final, de manera que la mort es pot viure no com un trencament de la pròpia realització, sinó com el seu final o fins i tot com el pas a la seva plenitud.

La Pasqua no fa desaparèixer la mort, però sí estableix una nova relació amb ella; per una part li ha declarat la guerra, manté un combat amb ella i tots els seus aliats. Això fa que potser ens la faci percebre amb més força, perquè la veiem com enemic, com quelcom que no hi hauria de ser, quelcom a combatre. Formam part de la creació que -precisament gràcies a la Resurrecció del Senyor- ansieja ser alliberada d'aquesta esclavitud i corrupció, alliberament que en la Resurrecció ha començat a albirar. Però, per altra part, ja podem començar a sentir-nos alliberats, perquè ja posseïm les primícies de l'Esperit i, per tant, ja n'estam alliberats en l'esperança (Rom 8,19-24). L'obra de Crist és un alliberament dels poders d'aquest món, el darrer dels quals és precisament la mort. Quan aquest sigui vençut, el Regne de Déu haurà assolit la seva plenitud, Crist entregarà el Regne al Pare i farà que Déu ho sigui tot en tot (1Cor 15,24-28). Es tornarà a donar aquella harmonia entre Déu i l'home, com en el paradís que hi passejaven junts. "Déu habitarà amb els homes. Ells seran el seu poble i el seu Déu serà 'Déu que és amb ells'. Eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls, i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment. Perquè les coses d'abans han passat. I el qui seu al trono va afirmar: Jo faig que tot sigui nou" (Apoc 21,3-5).

Aquest l'horitzó és el que ens obre la Pasqua, un horitzó d'esperança, de sentit. La mort no és el final darrer. Després de la mort hi ha el si del Pare que ens acull amorosament. El Regne de Déu és allà on hi regna totalment l'amor. Malgrat no ens estalviï ni la malaltia ni la mort, és molt diferent viure-les sabent que no ens fiquen en un túnel cegat i clos, en un camí sense sortida, sinó que al final hi ha la llum, hi ha Algú que mira amorosament per nosaltres.

La Pasqua ens permet de mirar la mort amb serenor, sense fer com si no hi fos ni sense banalitzar-la. Tantes vegades la vivim com un fet tan efímer com qualsevol altre de la vida, o simplement com el final biològic propi de tot ser viu, que sap que a penes ha nascut ja té edat suficient com per poder morir. Els cristians sabem que el Crist ens ha alliberat de la mort. Què pot voler dir això, precisament quan sabem que la mort pertany a la vida biològica de qualsevol ser vivent? No pot voler dir que no morirem, sinó que la mort pren un significat diferent: deixa de ser la ruptura del fil de la pròpia realització o fins i tot el seu fracàs, per convertir-se en el pas cap a la seva realització última i definitiva.

 

Gabriel Amengual

Pàgina 1 de 5

DIRECCIÓ
Plaça de la Almoina S/N
07001 Palma de Mallorca
Illes Balears. Espanya

XARXES SOCIALS
@catedralmca
Facebook Twitter Istagram Youtube

CONTACTE
Per a qualsevol dubte, crida'ns
971 71 31 33

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Copyright © 2020 Catedral de Mallorca. Tots els drets reservats.