La pandèmia, pot ser una experiència?

 

Gabriel Amengual

 

Ja comencen a sentir-se veus que parlen que aquesta pandèmia farà època, que hi haurà un abans i un després, que les seves seqüeles no seran momentànies. És això possible en el món que vivim, on tot sembla tan efímer, on tot, tal com petjades sobre l'arena de la platja, és esborrat per la següent ona?

La majoria d'anàlisis de la societat actual apunten a manca de memòria, a que tot passa gairebé com si res, que el pròxim esdeveniment fa oblidar l'anterior. Basti pensar en la caracterització de l'actualitat com "modernitat líquida" de Zygmunt Bauman, donant a entendre fluïdesa, canvi, flexibilitat, adaptació. El "líquid" és la metàfora dels canvis continus i irrecuperables, res es fixa i tot es desplaça i s'acomoda. No hi ha res predicible, sòlid, estable;domina el curt termini i el individu, no la trajectòria vital i la comunitat.Des d'una perspectiva diversa Daniel Innerarity, qualifica la nostra societat com invisible (La sociedad invisible), malgrat sembli que l'únic que compta és el que és veu;invisible per la seva complexitat, oferint un paisatge opac, vulnerable i assetjat pels riscs i contingències cada cop menys previsibles, que escapa a la nostra comprensió teòrica i al nostre control pràctic en una mesura "més inquietant que en altres èpoques menys perplexes".

Entre els molts i diversos diagnòstics del present n'hi ha dos que a mi em semblen especialment significatius. Un és el de Ulrich Beck, exposat a La societat del risc. L'autor quan publicà el 1986 aquest estudi, tenia davant els ulls dos riscs: l'atòmic i el climàtic o ecològic. Dos riscs que afecten a tothom, indiscriminadament, són riscs globals, d'ample i llarg abast, amb danys irrecuperables, no produïts personalment per ningú, però que dels que ningú se n'escapa. Malgrat afectin a tothom, no tots s'hi troben igualment concernits, més tost fa augmentar les desigualtats. Avui n'hi afegiríem un altre, el biològic (o víric o bacteriològic), sense oblidar tants altres riscs com el terrorisme que, com a una mena de guerra de guerrilles, pot assaltar a qualsevol moment i lloc.De manera paradoxal aquesta societat del risc és alhora la del individualisme, sempre creixent, donat el buit polític i institucional i la desvinculació de les formes tradicionals de la societat industrial (classe, família, partits, etc.). Això obliga a una nova modernitat, la de la "reflexió". De manera taxativa afirma que "en situacions de classe, el ser determina la consciència, mentre que en situacions de risc és al revés, la consciència determina el ser".

L'altre gran diagnòstic és el que ofereix Gerard Schulze, un altre professor de sociologia, un diagnòstic de caire també molt global, mirant més la cultura, la forma de vida. La societat de la vivència és el ser títol i el subtítol "Sociologia de la cultura del present". Vivència s'ha d'entendre en el sentit de W. Benjamin, és a dir, com allò que no té res a veure amb l'experiència, sinó que fins i tot la fa impossible. La vivència és allò momentani, és l'emoció del moment, produïda des de l'exterior, per un impacte; exterioritat i instantaneïtat la caracteritzen. La seva durada és només el moment en què es produeix. Mentre l'experiència és el procés que constitueix i configura el subjecte, arrela en ell i el transforma, la vivència el fa desaparèixer en una multitud d'instants sense connexió; el subjecte resta sense trajectòria vital i sense lligams amb els altres, comunitaris. La vivència seria allò que defineix la figura del don juan de Kierkegaard, el tipus de vida, l'existència estètica, sense altre nord que el moment, el plaer del moment present, sense més motiu que el propi capritx. Defineix, per tant, la forma de vida que té com fi suprem la felicitat, entesa sobretot com a plaer momentani, per tant centrada en el present, oposada a tot el que sigui paciència, solidaritat i esforç. És la forma de vida pròpia del que s'anomena consumisme; la seva meta ésla gratificació immediata, la satisfacció instantània; tot i que no exclou certs valors postmaterialistes com poden ser la voluntat de configurar un estil de vida propi i fins i tot superar la societat de consum; "viu la teva vida" és l'imperatiu pràctic.

La pandèmia la tenim amb tota la seva virulència; la tenim i la patim de mil maneres. Però, com la vivim? El perill és que sigui una simple vivència, possiblement allargada per uns mesos i noarribi a ser una experiència que cali en la nostra consciència i en la nostra subjectivitat i la nostra forma de vida. Ulrich Beck ens posa davant el fet que vivim: el risc global que imposa reflexió. Gerard Schulze ens obliga a preguntar-nos com la vivim, si passarà a ser una vivència més en espera de la següent. Si és només una vivència contribuirà a la superficialitat, a "liquidar" els lligams amb els altres, i, reduïda a moment, esborrarà l'horitzó de memòria i futur, de previsió, no hi haurem après res, i esborrarà l'horitzó pròpiament humà de la vida, que no només mira cap endavant sinó també cap als altres i cap amunt, horitzó d'Infinit.

La pandèmia, com tota prova, no fa més que mostrar el que som, però també pot significar una reflexió i fins i tot podria propiciar canvis. Això ho podrà fer si realment esdevé una experiència que ensenya, ens fa veure què som i com podríem ser, que malgrat el confinament el nostre ser no acaba amb la nostra pell.

Gabriel Amengual

DIRECCIÓ
Plaça de la Almoina S/N
07001 Palma de Mallorca
Illes Balears. Espanya

XARXES SOCIALS
@catedralmca
Facebook Twitter Istagram Youtube

CONTACTE
Per a qualsevol dubte, crida'ns
971 71 31 33

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Copyright © 2020 Catedral de Mallorca. Tots els drets reservats.