La precarietat humana

 

Gabriel Amengual

 

Aquesta pandèmia del coronavirus ens ve tant de nou, que potser fins i tot ens faci pensar. Una de les lliçons que ens dóna, és una vegada més la precarietat del ser humà, de la nostra vida. Qui ens havia de dir que en ple segle XXI una epidèmia de grip paralitzaria el món!? Amb el major cim hagut mai en la història de la investigació en ciències i tècniques biològiques i mèdiques. Un petit virus ens mostra que estam a l'atzar de la més petita contrarietat, que ens pot assaltar per sorpresa i deixar-nos sense defensa.

Òbviament això no diu res en contra d'aquestes investigacions, més necessàries que mai i més d'agrair que mai. Per tant ja d'entrada el més cordial i profund agraïment a tots els investigadors per la seva labor científica, que és alhora humanitària i que per a molts d'ells no és simplement un treball assalariat, sinó una vocació que exerceixen no unes hores sinó que la porten incorporada tota la jornada. Als investigadors i a tots els que treballen en la sanitat, que les apliquen a cada cas i persona.

Però no tocaríem el fons de la qüestió si la reduíssim a una qüestió tècnica: és una experiència més de la finitud i fragilitat humana; una reflexió necessària, si volem tenir consciència de la nostra humanitat.

Però sí que aquesta reflexió posa en qüestió la tècnica o la tecnociència i sobretot la confiança infantil que tantes vegades posam en ella. A això ens hi ajuda el mateix llenguatge que empra la ciència, quan diu que "encara" no ha trobat el remei o la vacuna, donant per pressuposat que prest es trobarà, que ella té la solució de tot. En aquesta mena d'expressions el que es posa de manifest és que es creu que es domina la realitat, que tot és dominable i calculable, que tot està o pot estar o estarà sota el nostre poder. De manera paradoxal, la mentalitat tecnocientífica, que sempre se sol referir a la dada i la comprovació empírica, viu sempre alhora de confiança i de promeses; ens enlluerna no sols amb les seves consecucions, sinó sobretot amb els seus plans i projectes, promeses.

Aquí voldria posar una mica de llum sobre un aspecte que la tecnociència sol deixar a l'ombra. Sens dubte que ha solucionat moltes de coses; molts de nosaltres som vius gràcies als avenços que ha ofert i ofereix. Però això no es pot portar a oblidar un altre aspecte: com més tècnica portam més fràgils som, més en precari vivim. Un aparell com més tecnologia porta incorporat, tant més exposat està a fallar, a tenir panes, tant més punts febles té. Anar a peu suposa córrer pocs riscs; anar en bicicleta ja alguns més i anar en moto molts més; escriure amb llapis és molt simple i totalment lliure de riscs; només cal témer que es despunti i tornar a fer punta és molt fàcil; escriure amb l'ordinador té molts avantatges, però molt més exposat a aturades i panes, qui no ha perdut alguna vegada un text cuidadosament elaborat? La mateixa regla la podem aplicar a la vida humana: com més dependent de la tècnica és, tant més exposada està a una pana.

Aquesta qüestió ja fou posada sobre la taula en el cèlebre estudi, diagnòstic de la societat actual, que feu el sociòleg alemany Ulrich Beck, titulat precisament La societat del risc (1986), posant el risc com a característica de la societat. El ressò que tingué fou enorme, coincidint amb l'accident de Xernòbil. La societat industrial es converteix en perillosa precisament en la mesura que el creixent progrés produeix riscs amenaçadors. Per recordar alguns exemples: la utilització de productes químics com fertilitzants del camp, que la pluja després porta fins a la mar, produeix la mort dels peixos; l'ús dels antibiòtics els arriba a fer inoperants; pel mètode del fracking o fractura hidràulica s'ha fet possible extreure petroli a grans profunditats, però al preu d'una enorme contaminació. Aquests riscs no provenen només de la tècnica, sinó del seu ús i especialment de les conseqüències socials de la producció industrial: la creixent individualització que dissol formes socials com són classe, família, partit, professió. El individu es veu exposat, independentment de la posició social, a riscs ecològics invisibles però més forts.

Que la nostra societat és avui molt més perillosa, es mostra en qualsevol telediari: terrorisme que pot sorprendre a qualsevol indret, de formes distintes però sempre possible; els riscs de qualsevol mobilitat; els riscs d'un Estat impotent (i a més de dos països, Estat fallit), perquè en la societat hi ha un fons d'agressivitat produïda per la injusta distribució de la riquesa i sobretot quan manquen els mitjans més necessaris i bàsics i les desigualtats són ofensives i la manca de reconeixement dels drets més elementals.

El control polític i científic sobre aquesta quantitat de riscs amenaçadors de diversa índole sembla cada vegada ser menor, i en tot cas sempre arriben tard. Davant aquest fet el sociòleg proposa una "modernització reflexiva", és a dir, una nova modernitat en la qual la societat prengui consciència dels perills i possibiliti un canvi responsable. "No es tracta només d'una utilització de la naturalesa per tal d'alliberar el ser humà de les tradicionals constriccions, sinó essencialment dels problemes que deriven del desenvolupament tècnic i econòmic".

La pandèmia posa de manifest que vivim en precari, encara que, o precisament perquè, disposam de molts mitjans. Que els mitjans o bens de consum no ens enlluernin de manera que perdem de vista la nostra situació de base: la precarietat. Tornam al punt de partida: la necessitat de la reflexió, no deixar-nos dur simplement per l'oferta de possibilitats, posades al nostre abast, sinó per la responsabilitat sense perdre mai de vista la finitud i fragilitat humana i, amb consonància, tornant a posar en valor la sobrietat.

Gabriel Amengual

DIRECCIÓ
Plaça de la Almoina S/N
07001 Palma de Mallorca
Illes Balears. Espanya

XARXES SOCIALS
@catedralmca
Facebook Twitter Istagram Youtube

CONTACTE
Per a qualsevol dubte, crida'ns
971 71 31 33

Copyright © 2020 Catedral de Mallorca. Tots els drets reservats.